Sembla ahir que no parava d’insistir al meu marit: hem de fer alguna cosa per ajudar en la investigació del càncer. El pobre hi estava d’acord, però no sabia què fer.
Un dia vàrem tenir una idea i, amb el suport de dues entitats de Badalona, la Cooperativa la Moral (per a nosaltres la novetat, ja que, encara que la coneixíem de nom, no sabíem les grans persones que hi coneixeríem) i el Círcol Catòlic, la nostra segona casa i la gran família a la qual tenim l’orgull de pertànyer, vàrem engegar una sèrie d’actes per recaptar fons per a la investigació del càncer en la seva vessant més actual, la recerca biomèdica.
A la nostra iniciativa, hi vàrem sumar amics i coneguts, persones que, per algun motiu, estaven interessats en la necessitat de la investigació, i així vam trobar la forma, com bé diu el meu marit, per intentar tallar la soca d’aquesta malaltia, que quan ell tenia nou anys ja li va robar el pare.
Doncs bé, ja tenim en Miquel i la Marisa decidits a fer quelcom per als investigadors del càncer. No teníem ni idea de quants diners aconseguiríem, però després de parlar amb el doctor Rafael Rosell, cap d’investigació biomolecular en aquell moment de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti), i fent honor a la nostra bogeria, vam decidir comprar la màquina que el doctor ens va dir que els feia falta per estar al nivell dels laboratoris estrangers en investigació. Encara recordo la cara d’espant d’un bon amic advocat, Jorge Navarro, quan sortíem del despatx. “Me dais miedo”, ens va dir. “¿No estaréis pensando lo que creo?” En Miquel i jo ens vam mirar i vam dir: “Jorge, vamos a ir por la máquina.” La maquineta en qüestió era el primer seqüenciador d’ADN que arribava a Europa de la seva categoria en aquell moment; valia 32.000.000 milions de pessetes (era el setembre de 1999).
Mans a l’obra! Amb una activitat no n’hi havia prou. El meu estimat marit, que en aquells moments ja era més papista que el papa, com se sol dir, no parava de rumiar activitats. Dormíem amb una llibreta al capçal del llit, on a la nit apuntàvem les idees que ens venien al cap; després les repassàvem i trèiem les més esbojarrades. Un cop a la setmana ens reuníem a la Cooperativa, en aquell moment ja érem uns quants bojos més com nosaltres i allà tothom aportava idees i corregíem possibles errors. Van ser nou mesos d’activitat febril, ja que tot es feia en hores lliures. Tots treballàvem, i nosaltres, com a pares de la criatura, anàvem de bòlit. Així va néixer la Marató Badalona Contra el Càncer.
Un soci de la Cooperativa, l’Israel Aliaga, va dissenyar la Guardiola i va fer dos o tres eslògans. Entre tots vam escollir aquest: Tots Units Podem Fer Molt. Ell va ser l’artífex del primer cartell; després en vindrien més, Marc Torrecillas, Bernat Fuertes, Laura Garcia, Joan Marc Klim, Ausiàs Bertran, Ramon Llibre, M. Teresa Mateu i Carles Carreras. Tots, d’una manera o altra, han deixat la seva empremta. També n’hi ha que van fer les pàgines web, Àlex Bello, Toni Muñoz, Miquel Parejo.
L’èxit va ser total: dues màquines. Tothom s’hi va abocar. Ara ja fa deu anys de tot això i ja són set les màquines aportades entre tots. Ara ja no som un grup de bojos. O potser sí? Sigui com sigui, ara tenim nom propi, Fundació Badalona Contra el Càncer, que cada any organitza la Marató Badalona Contra el Càncer. La Fundació té la seu al carrer del Germà Bernabé, 2, a Dalt la Vila, encara que és itinerant, ja que tot l’entramat funciona a través d’ordinadors, telèfons mòbils privats, tant dels patrons com dels voluntaris, els quals aporten diners i hores de feina. Alguns fins i tot sacrifiquen caps de setmana familiars per col·laborar.
Entre tots hem fet molt, i entre tots farem més. No podem defallir i hem d’ajudar els investigadors. Esperem que ens continueu fent costat amb els vostres donatius i així, si estirem tots fort, ella “la soca del càncer” caurà, com diu la cançó de Lluís Llach. Que caigui d’una vegada!
Marisa Serra
Fundadora
